L’OBJECTE DEL PENSAMENT
(Institució de les Lletres Catalanes, 2004)
Seminari de Traducció Poética de Farrera:
Maribel Andreu, Francesco Ardolino, Carme Arenas,
Miquel Edo, David Escamilla, Victor Obiols, Melcion
Mateu, Francesc Parcerisas, Iolanda Pelegrí
ISBN 84-96253-72-4

http://cultura.gencat.cat/ilc - www.emboscall.com

 

 

L’OBJECTE DEL PENSAMENT

 

1

Cambra fosca


*
(Amb vestit de mussolina
foradat
posa
a la butaca.
Un braç
deixat anar
a punt de caure.
S’aguanta la cara
amb els dits.
Sota el serrell
lluny esbrina
amb els ulls negres.)

Treballada per la vida,
per l’ofici.
La cadita a l’ombra
dins la cambra,
tot el dia
amb el capell,
cantava fluix, sense
saber el què,
la mateixa cançió:
“el falcó tallavent
cau a terra
en un moment”.

Astre, llampec, cometa,
sageta d’argent.
I el solc
de llum…
La foscor s’estén.

 

*
(El nen repenjat
als genolls
de son pare
que fa girar el botó,
bocabadat,
i amb el dit assenyala.
Amb la mare
que mira absorta
i abocada a la ràdio.
Al cercle d’or
de la sala.)

Podríem dir
que he nascut
he crescut
i m’han educat
a l’ombra del decòrum.

Disposat a agrair
el poc però segur,
content però no
gaire. Procliu
i alhora hostil
a tota revolta,
empés a conjugar
en termes absoluts
rebuig i sentit
del respecte.

Oh, el reflex
estimat, de contorn
mai més perfecte,
sobreïx
lluu damunt
l’objecte.

 

*
(Jo, als sis anys,
em penso. Abstret, però
no gaire, en el joc,
a la tauleta
amb les peces de l’alfabet.
Tot i la cadira
atrotinada,
immers allí
encreuant mots
al tauler.)

La paraula per a mi
venia d’un lloc distant.
Un a priori, quasi,
ho notava. Un excitant.
En un procés
fins a cert punt invers.

Comprovava en canvi
una realitat
que com més la tocava i l’aferrava,
més fugia inconsistent
dels cincs sentits.

Amb l’efecte que era
llançada contra un cos
pronunciat i, en set anomenat,
de sobte, recuperat.

 

*
(Al passeig de mar
a ple estiu.
La camisola
espurnejant
i una bossetta blanca.
Es gira i parla.
La miro com
em mira
i està contenta.)

La mare, estimada
i, per poder-la estimar,
tinguda lluny.
Silenciada i apartada
de totes totes,
sentida desbordant
i despesa a terminis.
Vista a temporades
des d’una vida meva
autònoma i distant.

Ligada al neguit
de l’espera,
sense el nus
d’un llenguatge comú.
L’altre cap
del fil que m’atrau,
la força d’un camí
sense sortida.

 

*
(Porto una samarreta
ampla, que tapa
l’altra roba.
Sandàlies de pell.
Agafat de la mà
a la barana,
des del pont miro el mar
i una barca que
passa allà al davant.
Tine set anys.)

Mira-la,
amollada al vent,
la vela de la infantesa
a l’horizó.
Es dreça incerta
reprèn la seva fuga
més lluny.

Esculpida sembrava
la meva ruta
i establerta,
d’alguna manera oberta.
Somnis, projectes i plans
tots, els més estranys,
ràpids i llisquents
damunt les onades.

Si miro enrere, ara,
em veig un poc ofegat
pel buit que,
com un vidre, s’ha posat
entre el jo d’ara
i el jo més remot.
Per bé que revelat
en molts llocs
i aspectes, també
molt amagat.

 

*
(Jo, que vinc
cap a mi més gran
i més llunyà.
La imatge
avança des del mirall
d’un armari vell,
des de la porta que
s’obre a poc a poc.
Amb una mà allargada
que fa poster
de defensa, i l’altra
agafada a la samarreta
en l’acte espontani
de tapar-se la cara.)

I em quedava allà
desconegut dins el conjunt
en el sentit del retrat
i del contorn
que s’hi havia reflectit.

Distret pel revers
de mi mateix
quan em veia
de sobre més definit,
perdut en el clos,
en els punts de l’objecte.

I, avui, encara
descobrint-me separat
d’aquell que em penso ser
no em veig
ni jove ni vell
no sé si bo o dolent.
Em sento com una nosa
o bé desaparec
quasi completament.

 

 

2

Les coses del món


El mai més

El terme reduït
a l'increïble, amb
tot allò que té
de suspès, remordiment
i sobreentès. Un
punt fix davant
la resta que es mou,
pensat i repetit
pronunciat
talment dada impossible:
"Mai més".
Per allò
que hauria pogut
i no va ser.

 

Serfs del món

Les falsedats de l'inteŀlecte,
els obscurs monstres
del pensament, l'efecte
de les vanes imatges
sobre el cor, l'etern
recórrer als recursos
de l'amor, l'ombra
del ver eludit sense
vera solució. Amb només
una dada certa, en el fons,
ja ni tan sols la previsió
del temps perdut
per servir el món.

 

Tancats en el somni

Nascuts del cos
de natura, distanciats
i alçat el vol, però
recaiguts en l'angoixa
i per la por.
Estimant tanmateix
per si mateixa,
sí, la vida.
Desencisats
de les coses humanes
per l'experiència
però a poc a poc
avesats de nou a mirar-les,
elles, de lluny
i, en la distància,
veient-les més belles.
Disposats a suportar
neguits i turments
malvestats i condemnes.
Tancats en el somni
intacte de sortir-ne,
qui sap com, indemnes.

 

L'objecte del pensament

És una abstracció
i no un fet:
l'objecte
d'un pensament
un concepte
més que no un sentiment
un estat desitjat
encalçat per la ment
tanmateix insatisfet
perdut abans
de conquerir-lo
i, així doncs, mai gaudit
(sempre a punt
de ser...) pensat
i delirat:
el sentit del plaer.

 

Necessitat de l'engany

Per mi fornits a mi
i fets servir, perquè cal,
alhora que un a un
deixats caure
tal qual al fons.
Tot i que és inútil
saber que el sol
ha sortit o s'ha post
que fa calor o fred
que aquí i allà
ha plogut o nevat.
Em deixo enredar
pels senyals que han sortit
de l'objecte mort
per mor de l'amor
que encara els tinc
malgrat jo
als vicis capitals.

 

Esperant l'esdeveniment

El nom encara no
pronunciat:
allò que, quan
la ment barrina, cada cop
es repeteix del tot
però no ha estat...
en un desfermar-se continu
de l'acció que ha quedat
(intricada i solta)
presa
dels seus mateixos ganxos.

 

 
La joia i el dol

Encenent-se i
apagant-se
(casualment?) la vida
el rastre lluminós
el deixant que fa
rere seu
allò que ha estat
amat o no amat
en tot cas desconegut
la joia i el dol:
davallat, tot,
en el gerro cec
entre els braços de la fosca.
La petja marcida
tanmateix rediviva
de tota cosa.
L'ombra i l'olor
ja ni el color
el pensament pensat
de la rosa.

 

L'ésser estimat

Tocat embolcallat
afalagat empresonat,
mirall confident
aliment prepotent
oxigenat,
l'ésser estimat
pretès i declarat.
  

 

Somni i realitat

En un joc de miralls
somni i realitat,
multiplicant-se
en l'efecte barreja
-cocktail o batut
mixtura o elixir-
van inventar
i, doncs, revelar
l'univers de la vida
en un repte extravagant
fent durada eterna
de cada instant,
oceà del poc mar
travessat
i transatlàntic
de la petita barca
que s'hi ha aventurat.

 

Felicitat

Davant d'allò que muda
i dura sense pausa
no val la intenció
ni tan sols escrupolosa
de qui es planteja
a mig camí
la qüestió
i insegur es respon
que, fins en la valoració
més generosa,
la felicitat
es confon en canvi
amb la dissolució mateixa
de tota cosa.

 

Assassinats

La violència que s'infla
i esclata enfora
havent caigut la crosta,
la potència mortal
de botxins i violadors
sota aparença gairebé normal,
amb les mans enfonsades
en la sang d'una víctima
sempre renovada
i l'atrocitat, després,
de la carn martiritzada
anyell d'una seva
culpa original,
la ferida perfeta
que duu marcada la intenció
de fer-ne ostentació.
El ganivet del llòbrec
sacrifici ritual
als profans escorxadors
d'aquest món.

 

 

3

Farrera


Niu de Farrera

Verd fosc
verd de botella
que es vessa
s’enganxa i s’enfardella:
murs d’heura,
llits de jonquill.
Verd tendral
verd de pèsol,
pèl d’ovella
que bela,
túnica i mantell.
Verd resplendent,
bigarrat de groc
en tots els prats,
en ona fluctuant
de banda a banda.
Rovell i corall
a la pissarra dels teulats:
sobresalt de la roca
que emergeix de la terra,
niu de Farrera.
La frontera del món
es retroba
a la part extrema
a dalt i al fons.
Triomf de la mort
reunida amb la vida,
sempre conclosa
i mai no finida.

 

Volant

Núvol esparracat
encallat
al cim
com a un pal:
somni perdut
de cop reguanyat
abans del vespre.
Vela plena
viatjant des de Farrera.

 

 

4

A
l traductor


Oda al traductor incert

Si em vols traduir
i no em vols trair
no et deixis portar
per l’ànsia d’entendre
sinó lliura’t disposat
-almenys mig
(el cap i el cor...)-
al teu sentir més íntim,
fes de mi el mirall
del gran reflex veritable,
i interpreta els meus versos
com notes...
fes servir les pàgines
com a partitures.
Llegeix amb l’oïda
els signes percebuts:
hi ha un nexe
entre so i sentit
en la paraula
i és la música
qui el crea, com un tot,
l’única que vola
de la terra al cel.
Considera’t, tu mateix,
lector i escoltador
alhora...

 

(Trad. de Melcion Mateu)

 



  Paolo Ruffilli Mail: ruffillipoetry@gmail.com